Un gran cor nascut al Baix Himàlaia

Infantesa, la vida nòmada

En Kami va néixer a Goli-Gumba, a 3.800m d’alçada, l’any 2021 del calendari nepalès. Golla, el nom Sherpa de Goli, és al Baix Himàlaia, a la Terra dels Sherpes de Nepal. És extens i poc poblat amb petits nuclis habitats i cases aïllades. Al terme municipal de Goli hi ha la Vall de Gumba i és a una de les seves cases on va néixer en Kami. Era el tercer de vuit germans, dels quals sis van arribar a adults. A aquella època, i encara ara, consideren que tenir família és tenir riquesa: tenen els camps, els animals, la casa,... i els nens són forts i poden treballar-hi.

Els seus pares eren ramaders nòmades. Tenien iacs, nats (les femelles dels iacs),... Són animals que no poden passar calor, per tant, han de viure a més de 3.500m d’alçada. A l’estiu, quan plou, viuen a la muntanya, a prop de Peekye Peak. (4.068m). La família havia d’estar a llocs on hi hagués bon menjar pels animals, i en quantitat. Per això, cada dues setmanes i mitja o tres canviaven de lloc. Tot i que tenien lloc per viure, cada vegada que hi anaven havien de refer el sostre. El feien amb bambú que havien de portar.

A l’època de fred, baixaven a Gumba on tenien la casa. Allà cuidaven als animals, conreaven cereals com ara blat de moro, blat, patates (una part molt important de la seva alimentació),...

Segona infància, els anys d’escola

Als vuit anys va deixar la vida nòmada i començà a anar a l’escola. L’escola estava a una hora o hora i mitja del poble per això encara no hi havia pogut anar: els pares no el podien acompanyar i anar a buscar ja que havien de cuidar el bestiar i ell havia de ser atès pels seus pares. Als vuit anys ja va ser prou gran per poden fer la caminada anant amb els amics.

Quan els pares eren a la muntanya vivia a casa seva amb el seu germà i la seva germana grans que es feien càrrec d’ell. El pare o la mare baixaven de tant en tant a veure’ls però confiaven en ells. També tenia família al poble que, si convenia, els podien donar un cop de mà. En aquella època, a Goli, no hi havia ràdio, de fet encara no hi ha electricitat però tenen un sistema de comunicació que quan passa alguna cosa, al cap de mitja hora tothom ho sap.

Quan en Kami era un nen hi havia productes que només trobaven a Kathmandu o a la Índia. Hi anaven una vegada a l’any. El trajecte fins a Kathmandu durava una setmana. Allà compraven el que necessitaven i tornaven al poble. Si s’havien de desplaçar fins a la Índia, feien un viatge de 28 dies. Normalment feien torns entre els germans i cada any hi anava algú de la família que portava productes pels altres.

Va anar a l’escola fins als 14 anys, quan va acabar el nivell 5.  Per continuar estudiant havia d’anar a Kathmandu o a alguna altra ciutat. Però al no conèixer la llengua de la zona on havia d’anar a estudiar, per falta de diners,... els seus estudis van quedar estroncats.

Vida laboral

Quan deixà l’escola hi va haver unes tempestes importants, amb calamarsada inclosa, que els van destruir els cultius. Això va fer que, primer el seu germà gran i després ell, hagessin de buscar feina per ajudar a la família. Això el va fer desplaçar fins a Kathmandu on els primers sis mesos va treballar com a ajudant de cuina i els següents sis mesos va fer de cambrer.

Un dels clients del restaurant li va dir que, per a un sherpa, treballar de cambrer no és suficient i, com que té una agència de viatges, li va oferir d’anar a treballar amb ell com a portador a la muntanya. Amb quinze anys començà a traginar 35 kg de material cobrant 12 rúpies nepaleses al dia, que corresponen a uns 10 cts d’euro. En aquella època es podia viure bé amb aquests diners. Actualment els portadors cobren 11 € al dia i, tot i així, és poc. Va estar un any fent de portador i un altre d’ajudant de cuina de trekking. Després va fer de sherpa[1]. Va fer un curs per fer de guia, un altre d’escalada,... Va exercir com a Sherpa fins el 1992 quan creà la seva pròpia agència. Aquestes feines el van portar a fer trekkings a diferents països de la zona i va pujar a diferents muntanyes de més de 6000 metres d’alçada., a l’Everest va arribar fins a 7.500 per ajudar a uns amics.

La seva agència, Annapurna trekks and expeditions,  organitza trekkings, rutes culturals i expedicions tant a Nepal com a Butan, Tibet i a algunes zones de la Índia.

La família

En Kami va tenir una primera parella de qui es va divorciar i amb qui van començar el projecte de l’escola, que comentaré més endavant.

Amb la segona parella, amb qui viu ara, ha tingut tres fills que actualment tenen entre 9 i 14 anys.

Ajudes, col·laboracions,...

Una de les característiques d’en Kami és que ha ajudat i ajuda a molt gent, tant a nivell particular com a través de les organitzacions en les que ha participat o ha fundat. Aquí en comento unes quantes:

EDFON (Education Development foundation Nepal) és una ONG que finança l’escola Nepal Rtana School ubicada a Jaranku, Kathmandu. És un barri molt humil i, si els nens no anessin a aquesta escola, difícilment anirien a una altra. 

El 1995 van començar a construir l’escola. Fou construïda per paletes nepalesos i finançada per la Generalitat de Catalunya i Arquitectes Sense Fronteres. L’any 2006 hi va haver un problema important i van haver de tancar l’escola. El 2008 es creà l’ONG EDFON formada per uns quants socis nepalesos. En Kami n’és el president. L’objectiu era tornar a obrir l’escola. Inicialment hi anaven molt pocs alumnes i mica en mica ha anat creixent.

Des del principi van tenir moltes dificultats econòmiques ja que l’escola es finança amb aportacions de patrocinadors, socis de l’ONG, donatius, apadrinaments, subvencions,...

PHISO (Peekye Hill Social Organization)

L’any 1998 en Kami va promoure la creació de l’ONG PHISO amb l’objectiu principal de crear una escola pels més petits del seu poble perquè no els passi com a ell que fins als 8 anys no va poder anar a l’escola.

El finançament tampoc va ser fàcil i al principi va ser ell qui pagava als mestres. Actualment es finança amb donatius, apadrinaments,...

Altres

Per altra banda, en Kami ha ajudat a molts nepalesos ja sigui fent de mediador, intermediari, amb ajuts econòmics,...

Crec que només ell sap què ha fet pels als altres ja que, de tant en tant, sé més coses en les que ha col·laborat.

Actualment

Actualment viu amb la seva família i treballa a la seva agència. També col·labora en diferents projectes i amb diferents persones i vetlla pel bon funcionament de les escoles i ONGs que ha fundat.

WEBS de les organitzacions:

EDFON: http://edfonbarcelona.wixsite.com/nepal

PHISO: http://peekyhill.org/

Annapurna Treks and expedition: http://www.annapurnatreks.com/

---

[1] L’ofici de sherpa consisteix en ajudar al guia, als clients, muntar tendes,... El poden fer persones de diferents cultures, països,...

L'àvia, una dona emprenedora -2

Centres per a deficients,...

Quan la Fina tenia 5 anys la van portar a Can Córdoba de Barcelona. Un centre per a nens amb la Síndrome de Down on estava interna i la van ajudar molt a desenvolupar-se.

L’any 64, un grup de persones de Mataró amb fills amb síndrome de down, dels quals no en formava part, van organitzar-se per sensibilitzar als ciutadans sobre la malaltia. El 1966 l’ajuntament els va cedir un local i van fundar el patronat Pro-Recuperació dels Subnormals de Mataró i el Maresme (ara Fundació Maresme) i en va ser la primera presidenta. Van organitzar-se per tenir un centre on els nens amb síndrome de Down de Mataró poguessin ser atesos. Després es va ampliar al Maresme i més tard van atendre a persones amb altres tipus de deficiència.

Més tard es van fundar els pavellons de Cirera i les residències Sant Emili, per a nens i la Llar Santa Maria Assumpta, per a nenes amb deficiència.

Els avis volien que quan ells faltessin la Fina estigués ben atesa i no fos “una càrrega” per a les seves germanes. Per això, als anys 70 van decidir fundar una residència de la Tercera Edat per a senyores, la Fundació Mare Nostra. Així s’asseguraven el benestar de la tia i ajudarien a senyores grans als seus darrers anys.

Per aconseguir diners per a tirar endavant tots aquests projectes feien moltes coses: des de vendre nines, fins a organitzar una tómbola durant la fira passant per donatius de particulars i administracions. Més d’una vegada havia anat a demanar ajuda a Madrid. Era capaç d’esperar-se hores i hores per tal que la rebessin. Una vegada, l’avi es va empipar amb ella perquè va marxar quan havia de néixer la meva germana Judit. Ell creia que s’havia de quedar amb la mare. Aquells dies va tenir dues alegries: el naixement d’una altra néta i l’adjudicació de la subvenció.

Néts i besnéts

L’any 1966 va néixer l’Anna, la seva primera néta i una gran alegria per a ella i tota la família. La vam seguir 27 més.

Ara tindria 35 besnets, dels que en va conèixer una vintena. Va tenir molts fills nets i besnets, però no cal dir que quan algun nadó arribava a casa sempre se n’alegrava i el volia tenir a coll. Tota aquesta colla érem un gran orgull per a ella i per a tots nosaltres.

Morts

El 1988 va ser un any molt difícil ja que amb una diferència de mig any es va morir el seu nét Oriol i l’avi Joan fet que, després de més de 50 anys de convivència, va suposar una gran pèrdua.

Reconeixements

Tot i que es va alegrar de rebre la Creu de Sant Jordi i la condecoració Paul Harris. Els millors reconeixements que ha tingut han sigut els agraïments que li feien els familiars de les persones ateses als centres que havia col·laborat a crear.

Darrers anys de vida i mort

L’àvia va viure fins als 98 anys. Als últims anys no va poder fer coses que li hagués agradat fer. Però fins als últims dies va tenir alguna cosa a les mans: nines, bosses, vestits,...

Quan l’anaves a veure i li preguntaves: ”Com està?” i contestava: “Com una carraca” o bé “Anar tirant, com podem i no com volem”.

Això sí, era motiu d’alegria que fills, néts, besnéts i altres familiars i amics l’anéssim a veure. Sempre li havia agradat tenir la casa plena de gent.

WEBS dels centres:

Fundació Maresme: http://www.fundaciomaresme.cat/

Fundació Mare Nostra: http://www.marenostra.es/

Llar Sant Emili: http://www.cruzblanca.org/llavaneras-mataro/

L'avia, una dona emprenadora - 1

Naixement i primers anys de vida

L’àvia, la Mª Assunción Clavell Borràs, va néixer el 1909 a la casa Coll i Regàs de Mataró. Era la sisena de catorze germans, dels quals només nou van arribar a adults. Ja de petita era molt inquieta, el tro de la família, li deien.

Va anar al Col·legi de les Concepcionistes del carrer Sant Josep de Mataró. Però, en aquella època es prioritzava l’escolarització dels nois, per això sovint es va haver de quedar a casa a cuidar als seus germans.

Adolescència i joventut

Dels tretze als quinze anys, la van internar al Col·legi de les Religioses Concepcionistes del Passeig de la Bonanova de Barcelona. En aquella època només els ensenyaven cultura general, a llegir, a escriure i poca cosa més. Com que era tant inquieta, li costava estudiar. També hi va aprendre a brodar, cosa que li va servir durant tota la vida.

Després va tornar a Mataró i va continuar ajudant amb les feines de la llar. Malgrat que tenia el que necessitava, li agradaven els vestits bonics i se’n confeccionava ella mateixa, cosa la va ajudar a millor la seva habilitat en la costura.

En aquella època va començar a fer tasques de caràcter social. Com que la fe i la religió van ser  pilars de la seva vida, va començar fent de catequista. El rector de la parròquia era el Doctor Samsó, un home molt actiu que va ser un referent per a ella. Va ser d’ell de qui va aprendre a fer coses pels altres.

Als 21 anys es va treure el carnet de conduir. Va ser la primera noia de la ciutat. Als anys 30 a molts els sorprenia veure una noia darrere del volant. El cotxe li va donar molta autonomia que va conservar fins que va ser molt gran.

Casament

El 1934, quan en tenia 25, va anar a una trobada a Canyamars on va conèixer a l’avi, en Joan Majó i Coll. Era una persona molt discreta i, per això, en el viatge no va badar boca. Però l’àvia s’hi va sentir atreta. Després d’aquella sortida van anar quedant i passejant riera amunt, riera avall, que era la manera de festejar de l’època. Es casaren el 22 d’abril del 36.

Temps de guerra

Tres mesos després de casar-se va començar la Guerra Civil. Els primers dies de guerra va tenir unes quantes trobades amb persones que buscaven objectes de valor a casa dels seus pares que, afortunadament, eren fora. Per exemple, el segon dia de guerra, va anar a casa del pares a buscar les joies. Quan tornava es va trobar amb un grup de milicians que la van escorcollar però no van trobar res ja que les portava a la pitera. Van passar la roba i altres objectes de valor a través dels terrats,...

Els seus pares van poder marxar a França i es van instal·lar a Prades des d’on els enviaven aliments. El tio Francisco Majó també els enviava xocolata des de Cuba. El 1937 va néixer la tia Francisca, la primogènita.

L’avi va marxar a la guerra el setembre del 38 i  al cap d’un mes va néixer la mare, la Juliana. Va ser l’època més difícil de la seva vida: la guerra, el marit al front i dues criatures molt petites al seu càrrec. A més, el menjar que enviaven els seus pares era interceptat i ja no arribava.

L’àvia, en les seves pregàries, va prometre que si l’avi Joan tornava sa ho agrairia a Déu. Quan es va acabar la guerra va decidir donar un anell de la seva àvia a la parròquia de Santa Maria. L’anell es va vendre i amb els diners en van fer les urnes per a les relíquies de les Santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró.               

La postguerra, ampliant la família

Durant la postguerra es va dedicar a la família. Van néixer els altres cinc fills: en Narcís, l’Assumpta, la Carme, la Maria i la Fina, una nena amb la Síndrome de Down que canviaria profundament la seva vida.

Va ser difícil per a ella acceptar que tenia una filla deficient. L’entorn no l’ajudava. Per exemple, un metge, tirant la criatura al sofà li va dir: “Sra. Majó, pregui a Déu que se li emporti aquesta nena perquè mai la reconeixerà”. Tot plegat va fer que passés una època molt desanimada. Però el mateix desànim va ser el que li va donar la força per fer el que calgués per a ella. Per altra banda, la família més propera, sobretot el seu germà Joaquim, els van ajudar, i molt!

La tia Fina necessitava una medicació caríssima que només es podia trobar a Suïssa. Això els feia passar dificultats econòmiques. Tot i que als seus fills no els va faltar res, va decidir posar-se a treballar per millorar l’economia familiar i, malgrat que la família de l’avi no volien que l’esposa del seu fill treballés, el 1949 va començar a anar a la fàbrica de la família Pons.

Neix la fàbrica

L'àvia volia fer alguna cosa més, trobava que era una feina massa rutinària. Li havien demanat un vestit per en Paqui, un nino molt famós de l’època. El va fer i com que van quedar contents, va deixar l’empresa on treballava. Va comprar un sac de retalls a un drapaire industrial que li va costar 500 ptes (uns 30 €) i es va posar a cosir a casa seva.

Veient que la cosa funcionava va demanar un crèdit i es va vendre unes accions per comprar el primer owerlock, gènere... i mica en mica va anar ampliant el negoci fins que a casa ja no hi cabien. Per això, l’any 1957 es van instal·lar al carrer Biada, als locals de l’antiga fàbrica de bombetes del seu pare. Va ser una època de molta feina, a vegades només dormia tres hores atenent la família i la feina.

Van buscar un nom per a la fàbrica que la representés a ella i, al més important: els seus fills. L’empresa es va dir Macla, de Majó Clavell o de Mª Assumpció Clavell. Més tard van fer disfresses, mallots, banyadors,...

Diverses persones li van preguntar per què aquells vestits tant bonics que feia per a les nines no els confeccionava per a nens. D’aquí en va sortir la Ninis, una marca de roba de criatura. La fàbrica va continuar creixent fins que en el seu punt àlgid hi treballaven més de 300 treballadors.

Al cap de força anys van crear una marca de roba per a adolescents: Drinng!

L’home de la casa de les princeses

L’home de la casa de les princeses

Antecedents

En Toni és un home de món.

Va néixer a Barcelona, ciutat que el va veure créixer. Va exercir diferents professions i va viure en diferents poblacions del Barcelonès i del Vallès. També́ és una persona amb força pols a les sabates: ha viatjat per diferents països d’Europa, Àfrica i Àsia.

La seva darrera feina a Catalunya va ser en una empresa de serveis tècnics informàtics que havia muntat ell mateix. Eren els primers anys que hi havia ordinadors i se’l necessitava sovint. Per això treballava vint-i-quatre hores al dia set dies a la setmana ja que el podien trucar a qualsevol hora per encarregar-li una feina. Cada estiu se n’anava de viatge a l’Índia. En un d’aquests viatges va conèixer a en Vicenç Ferrer i la seva fundació. Va estar allà uns dies i li va agradar molt la seva tasca. Quan va dir a en Vicenç que l’admirava, aquest li va dir que ell també ho podia fer. Havia estat a Benares, ciutat que li havia agradat molt. Va tornar-hi amb la idea de començar a fer alguna cosa amb infants allà però la calor que hi feia el va fer emmalaltir i li van recomanar que anés a Kathmandu, al Nepal, que hi ha un clima més fresc.

Primer viatge a Kathmandu

L‘any 2001 va anar a Kathmandú per primera vegada, mai havia estat al país de l’Himàlaia. Allà es va trobar amb molts infants que vivien al carrer. Un dia que plovia molt, a l’agost és l’època monsònica, es va trobar una caixa d’on en sortia una mà. Va mirar a dins i hi va trobar un vailet. Va decidir que els diners que tenia destinats a fer una visita al Tibet els utilitzaria per llogar una planta baixa, comprar matalassos,... on hi poguessin viure infants del ccarrer. Així va començar Kumari House (la casa de les princeses). Aquell mes d’agost va acollir cinc nenes i un nen. Va tornar cap a Barcelona i va contractar a una parella perquè s’encarregués de la casa i d’atendre a la canalla. Malgrat que en Toni vivia a Barcelona tenia el cap i el cor a Kathmandu, amb els nens i la casa on vivien aquells infants. Va anar explicant el que feia a amics i clients que el van recolzar en el projecte.

Un canvi de vida: viure a Kathmandu

L’estiu següent va tornar a Kathmandu amb la idea de quedar-s’hi a viure i fer-se càrrec de la casa. Es va trobar que la quitxalla havia tornat al carrer. Però quan va organitzar de nou la casa d’acollida alguna de les nenes hi tornà. Al cap de poc temps d’arribar va veure que necessitava una cuinera i, seguint la recomanació d’una mestra, va contractar a la Maya. La Maya era una vídua jove, mare de tres fills menuts i sense feina.

Els estrangers no podem treballar a Nepal, la única manera de fer-ho és casant-te amb algú per aconseguir la nacionalitat. Quan la Maya va saber que es volia casar amb una nepalesa per poder continuar amb el projecte, es va oferir a ser la seva esposa. Resulta que amb el procés, a les llargues cues que cal fer per als tràmits es van anar coneixent, agafant confiança, estimant i es van enamorar i d’un matrimoni de conveniència va passar a ser un matrimoni per amor.

Direct Help Fundation

Mica en mica, amb la seva feina i la col·laboració de familiars, amics i coneguts posà en marxa una fundació a través de la qual es finança la casa d’acollida. L’anomenen Ajuda Directa perquè és el que fan: ell viu a Kathmandu, al barri 18 on hi ha la casa i on es porten a terme la majoria de projectes. Coneix a les persones del barri, hi parla, les troba pel carrer,... en definitiva, viu amb elles. A Barcelona no hi ha cap oficina. La seva germana Glòria porta temes administratius i comptables que cal fer-hi. Hi col·labora de forma voluntària.

Durant aquests anys ha anat veient necessitats al barri i a altres llocs del país i ha actuat per ajudar a aquells que ho necessiten. Ha estat un procés d’aprenentatge amb encerts i errors, amb bons i mals moments, com amb tot a la vida. En un moment donat es va preguntar perquè hi ha pobresa i arribà a la conclusió de què hi ha tres elements principals que la causen, si se superen, un en surt. Aquests són: l’analfabetisme, la falta de feina i les malalties. En un moment donat es fa conscient de què hi ha moltes dones analfabetes. Aquestes tenen moltes ganes d’aprendre i organitza classes d’alfabetització al barri. Tenen molt d’èxit i s’hi apunten, sobretot, dones. Als barris del voltant saben que hi ha aquestes classes i les demanen per a elles. El projecte es va escampant i amb cinc o sis anys s’alfabetitzen unes 22.000 persones a tot el país.

Al barri i a d’altres llocs hi porten a terme altres projectes i fan ajudes puntuals a famílies i persones que ho necessiten.

La cultura/religió hindú pressiona molt a la dona: el que ha d’encendre la pira funerària del pare ha de ser l’hereu, per tant, les dones tenen més d’un fill per assegurar-se de què hi haurà qui l’encengui. Per altra banda, quan el marit mor abans que la dona moltes vegades se la culpa a ella. Una dona vídua té molt poques probabilitats de trobar feina, si ven al mercat poques persones li compraran els seus productes. Per això, les vídues i els seus fills són les més vulnerables i, per això, Direct Help ha decidit ajudar-les a elles i als orfes.

Actualment

Actualment a Kumari House hi ha acollides divuit  nenes i noies del barri, són orfes o filles de vídues. A part, hi pot anar a menjar qui vulgui, la casa està oberta i tothom que no tingui què menjar hi és ben rebut. També́ col·laboren en l’escolarització́ duna vuitantena d’infants més i tenen apadrinades a vídues. Continuen ajudant a altres persones del barri i, a vegades, de fora. Des del terratrèmol del dia 25 d’abril aquesta ajuda s’ha convertit en assistencial ja que hi ha hagut persones que han perdut la casa, han hagut de tancar els seus petits negocis,...

La seva font de finançament són els apadrinaments de les nenes i les vídues i els donatius. No demanen res però tampoc ho rebutgen.

Val a dir que la parella i els altres col·laboradors que tenen treballen en un taller d’encens i buttis que els proporciona el que necessiten per viure, no volen que les seves despeses siguin sufragades pels donatius i els ingressos dels socis.

Podeu consultar la pàgina web de la seva ONG,  The Direct Help Foundation, per tenir més informació: The Direct Help Fundation.

Panchito Pérez

Don Francisco va néixer l’any 1954 al Quetzal. El Quetzal és una comunitat del nord de Guatemala a uns deu minuts caminant de la línia, que en diuen ells, és a dir, de la frontera amb Mèxic, concretament amb Chiapas. Quan hi vas tens la sensació d’estar a un racó de món.

Infantesa i joventut

Quan va néixer, al Quetzal no hi havia serveis de cap tipus: ni escola, per això no sap llegir ni escriure, ni centre de salut, ni electricitat, que encara no n’hi ha: res de res. Només ells i les seves cases humils. Per arribar a la “cabecera municipal” havien de caminar cap a 12 hores, ara caminen mitja hora i ja troben una carretera asfaltada.

Al cap d’uns anys, quan encara era petit, van posar al seu pare a la presó durant més de quatre anys i la seva mare va pujar als seus deu fills sola. Els seus pares conreaven blat de moro i frijol (fesols, habitualment vermells). Era el que necessitaven per viure: economia de subsistència. Però no sempre hi havia menjar a casa i sortien a treballar a fora. La roba i altres coses que necessitaven les aconseguien com podien. Eren molt pobres.

La guerra i l’exili

A principis dels anys 80 la guerra de Guatemala va augmentar d’intensitat. Alguns camperols es van revoltar contra l’exèrcit del govern. Va ser una època molt dura que els portà més pobresa ja que la situació era tant delicada que ja no podien sortir del Quetzal per anar a treballar. El govern va acusar a tots els camperols de la frontera amb Mèxic i d’altres zones de guerrillers. Els va sentenciar a mort. Per això, l’exèrcit va començar a matar els camperols de la zona, tant als innocents com a aquells que recolzaven als guerrillers. En una època en què no coneixien l’exèrcit van començar a veure passar helicòpters militars.

Afortunadament al Quetzal no van arribar a matar a ningú. Quan van veure que als altres pobles de la zona començaven a matar als camperols, fins i tot els innocents es van anar a refugiar a Mèxic. Sabien que estaven acusats de guerrillers i que els haurien matat.

La vida de refugiat

Un bon dia, van agafar tot el que podien portar i, ben carregats, se’n van anar cap a Tziscao, una comunitat de Chiapas, Mèxic, que està a mitja hora a peu de Quetzal. Allí es van refugiar. A alguns els van deixar una vivenda i en van haver de fer d’altres. No tenien terres per conrear i, per això no podien procurar-se els seus propis aliments. Va ser l’Organització de les Nacions Unides qui els va proporcionar el menjar. Per altra banda, conrear volia dir arrelar a un país nou, construir-se un nou futur i ells volien tornar a casa, però no podien. Dóna la sensació de què són uns anys d’impàs, uns anys perduts als llims.

Els anys viscuts com a refugiats van ser uns anys de por i d’intranquil·litat. Por perquè temien que, en qualsevol moment, l’exèrcit podia creuar la frontera i matar-los. De fet, sovint veien l’exèrcit patrullant per la línia que marca la frontera entre ambdós països.

D’intranquil·litat perquè sabien que no eren d’allà i no hi estaven a gust. Les persones de Tziscao no els van ajudar tant com ell creu que els haurien d’haver ajudat. Per altra banda, hi havia qui se’n reia d’ells. Per exemple, els homes grans del poble, quan bevien, els deien, en to de mofa: “refugiadito”.

Van passar sis anys a Tziscao i, després, se’n van anar a Antelá, una altra comunitat del mateix municipi, la Trinitaria, Chiapas, on van passar els dos darrers anys d’exili.

El retorn

L’any 1990 es va signar l’acord de pau que va suposar el final de la guerra. Al sud de Mèxic hi havia molts refugiats tant en camps de refugiats com a les comunitats. Representants del govern de Guatemala els van anar a trobar per dir-los que ja podien tornar al seu país. També se’ls va oferir la possibilitat de quedar-se a viure a Mèxic.

Ell i la seva família van decidir tornar a casa. Però no hi havia casa. Els ho havien robat i cremat tot, per tant, al poble no hi havia res, ja no hi havia poble. Van haver de tornar-ho a construir tot. Als refugiats que tornaven a casa els van donar una xapa per fer de teulada del “ranchito” que van construir amb fusta rústica i diners per comprar llavors de blat de moro, 100 mates de fesols i 100 més de cafè. També els van fer unes xerrades per dir-los que la guerra s’havia acabat i que ja no havien de patir més.

Malgrat tot, van estar contents de tornar a casa.

Família

En Francisco es va casar i va tenir un fill abans de l’exili. Durant l’exili en va tenir 4 més. Van tornar tots plegats al Quetzal.

L’any 2000 un se’n va anar a treballar a EEUU. Els primers anys en van tenir notícies però ara fa temps que no en saben res. Al cap d’uns anys, un altre fill li va seguir les passes. Ara fa un any que es va morir.

El van poder repatriar i donar-li sepultura al seu poble. Els altres fills viuen i treballen a Quetzal.

Actualment

En aquests moments continuen treballant el camp: conreant fesols i blat de moro que és el que els alimenta. I darrerament també tenen una parada per vendre productes d’artesania als turistes. Des de fa uns anys el govern Mexicà està potenciant turísticament, la zona de les Lagunas de Montebello. Una d’aquestes és la de Tziscao. La majoria de turistes també van fins a la frontera i passen a Guatemala. Així els habitants de la comunitat també poden gaudir d’aquesta nova font d’ingressos. 

Nanda

La primera vegada que vaig veure a la Nanda em va semblar una senyora petita i tranquil·la. Té la pell bruna i els cabells negres, llargs i llisos habituals a les seves terres. Els seus ulls s’amaguen darrere d’unes ulleres rodones. Uns ulls vius, que parlen. Polida i ordenada i vestida amb un vestit nou i força elegant sembla d’una família benestant.

La realitat és una altra.

Va néixer a finals dels anys 50 a un poble de Dargeling, a la Índia. Però la seva família és originària d’una vila rural del districte de Bhojpur, al Nepal. És la gran de cinc germans. Quan tenia 11 anys la seva mare, una germana i un germà van morir. Allò va ser un infern ja que, per si les morts no fossin prou, el seu pare era alcohòlic i sovint els pegava.

Quan tenia 13 anys va decidir marxar de casa. Va estar vivint a diferents cases a on treballava per menjar. Quan tenia 17 anys, una família de Nepal se la va endur a un llogarret de muntanya de l’est del país. Allà es llevava cada dia a les 4 de la matinada i començava a treballar: moldre el blat, fer el menjar, anar a buscar llenya a la selva,... La família amb qui vivia li donava molt poc menjar i va passar gana cadascun dels dies que va viure amb ells. Es va posar malalta i ni ells ni ningú del poble la va ajudar. Encara ara li costa de creure que sobrevisqués.

Un bon dia, quan havia fet 19 anys, un noi del poble hi va portar un senyor de Kathmandu. La va convidar a anar amb ell dient-li que si hi anava viuria molt millor. I sí, se n’hi va anar. Una nit va fugir a través de la selva per anar-los a trobar. Va haver de pujar una muntanya durant un parell o tres d’hora i després baixar-la per l’altra banda. Només pensava en menjar.

Van anar cap a Kathmandu i els van proposar que es casessin. Ell era un home de 43 anys que feia tres mesos que havia quedat vidu. Ella va acceptar ja que era millor viure amb ell que no pas viure al carrer. Van estar junts durant 29 anys, fins que ell va morir. Van tenir 4 fills i ara tenen diversos néts. Diu que no estava enamorada però ell l’havia salvat i sigut agradable amb ella, cosa que passava per primera vegada a la vida.

El seu home tenia una botiga de música a Thamel, el barri turístic de Kathmandu. A ell li hagués agradat tenir una vida tranquil·la: encarregar-se del negoci, tenir fills i cuidar-los. Però ella no en tenia prou: volia treballar perquè els seus fills no passessin gana i per ajudar a altres nens: a ella no l’havia ajudat ningú; no volia que això els passés als altres! Va començar acollint a casa a dues nenes, una orfe i l’altra muda. Per tant, quan els seus fills eren petits a casa seva hi vivien i va educar a sis criatures.

Ella és autodidacta, mai ha anat a l’escola i com que creu que l’aprenentatge que es fa a l’escola és bo per a tenir una vida millor va voler que els seus fills gaudissin d’educació internacional. Dos d’ells van anar a estudiar a EEUU i els altres ho van fer a Kathmandu.

L’any 2000 va registrar una organització anomenada Mitrata Nepal (mitrata vol dir amistat). El seu objectiu és proporcionar escolarització al màxim de nens i nenes possibles. Al principi no té diners i pot fer poca cosa. Després, mica em mica, comença a rebre donatius i ella també hi inverteix. Així pot anar ajudant a diferents nens: comença amb quatre i progressivament van augmentant. La seva ajuda es materialitza de dues maneres: per un costat disposa d’una casa d’acollida on hi viuen nens orfes i nens que els seus pares són tant pobres que no els poden proporcionar escolarització, aliments,... Per una altra, hi ha un grup d’infants, adolescents i joves a qui finança els estudis i el material que necessiten per cursar-los, aquests viuen amb les seves famílies.

El 2005, amb l’ajuda d’una amiga seva, registren l’ONG a EEUU i els donatius augmenten ràpidament. Això li permet ajudar a més persones. En el punt àlgid de l’organització a la casa d’acollida hi vivien 65 nens i nenes i ajudava al finançament dels estudis d’una quarantena dels que vivien a casa seva.

Al cap de dos anys, es mor el seu marit i se suïcida un fill seu. No cal dir que aquests fets suposen un daltabaix i passa una molt mala temporada. Decideix que hi hagi un director al centre però és corrupte i va pagar il·legalment a sis treballadors. Els va acomiadar.

El 2011, els americans volen una web pròpia, registrar la ONG com si la central fos a EEUU i dir-li com s’ha d’organitzar, decidir qui hi treballa,... Ella no hi està d’acord. Creu que ella és nepalesa i sap molt millor que ningú què necessiten els nepalesos, és l’ONG que ha creat i dirigeix ella. I decideixen separar-se. Informa a les famílies de què quan s’acabi el curs els nens tornaran a casa. L’ONG americana els ofereix de continuar finançant-los l’escolaritat i ella també continua amb el projecte però amb menys nens. Se’n queden 25. Els altres patrocinadors que tenia continuen amb ella i se n’incorporen de nous. En aquells moments veu que prefereix ajudar a menys nens però que aquesta ajuda sigui de més qualitat.

L’any 2014 es registra Mitrata Nepal Espanya.

Ara és feliç:

-      Té dos fills vivint a Amèrica. Diu que són la seva assegurança, si mai té dificultats econòmiques ells l’ajuden.

-      La nena muda que va adoptar quan era petita viu amb ella. Vol fer un racó per quan es mori.

-      L’altra nena que va acollir a casa va estudiar fins al nivell 7 i està ben casada. Viu a Dubai, a on treballa.

-      L’altre fill viu a Kathmandu i ha heretat el negoci familiar.

-      La seva madrastra, que no va tenir una vida fàcil amb el seu pare, ara viu amb ella i treballa al centre.

-      Tota la família que vivia al Nepal ha anat a viure a Kathmandu.

-      El seu marit era un bon home. Li va deixar fer tot el que va voler (ajuda als altres, l’orfenat,...) malgrat que no li agradés. Va ser molt bon pare.

-      Al centre hi ha 19 nens i n’ajuda a 11 més que viuen amb les seves famílies.

-      Té una agència de viatges, Mountain Sister, per ajudar a finançar la casa i l’educació dels nens.

-      Té nous projectes: li agradaria anar als pobles per ajudar als nens que hi viuen.

WEBS dels centres anomenats:

Mitrata Nepal: www.mitratanepal.org

Mountain sister: www.mountainsisternepal.com